Sembla ser que cada ciutat ha de fitxar l'arquitecte de torn per fer la seva obra emblemàtica, però també ja comencen a ser més evidents les problemàtiques associades a aquestes super obres.Començaré per l'estadi-niu de dissenyat pel támdem Herzog-De Meuron, resulta que el sobrepes de l'estructura és tal que comencen a haver-hi assentaments perillosos. De fet els problemes ja havien aparagut durant les obres, però es clar, no s'ha dit res fins després de les olimpiades. Però tothom sap que les estructures s'aguantes sobre uns triangulets, no?
Un capítol apart mereix la l'arquitecte-enginyer Santiago Calatrava. Els seus fracassos ja comencen a igualar als éxits. Els problemes de fonamentació del Quarto Ponte sul Canal Grande a Venecia o els multiples retrassos i ampliacions de pressupost ja han tret de polleguera a tots els pobres que han hagut de treure-li les castanyes del foc. Però la polémica no s'acaba aquí, l'auditori de Santa Cruz de Tenerife, l'estació del metro a la Zona Zero de NY o el Turning Torso de Malmo han tingut problemes similars.
No voldria semblar molt resentit amb els arquitectes, tot al contrari, són els pobres arquitectes els qui en surten més perjudicats. Perqué passar de les maquetes que presenten aquests number1 a un projecte executiu ha de ser per acabar saltant pel balcó.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada